Natura

Canta que canta

Canta que canta, la cigala,

tot festejant el nou estiu,

enmig del bosc vestit de gala,

ple de rebrots de cap ben viu.


I riu que riu, pobre cigala,

mentre no troba el bon amor,

amb embranzida que atabala

tothom qui passa gaire a prop.


Munta que munta, la cigala,

el seu gran crit al repetell,

en un gran trenc, dels que queixala

un sóc gruixut de suro vell.


Resa que resa, la cigala,

ben fluix, ben fluix, esgrana el rés,

l’agost que fina li assenyala

un tros de cel de mal carés.


Bleixa que bleixa, la cigala,

no té ni esma de fer crida,

el seu trist cant ja no ens regala,

el cap resguarda sota l’ala,

el fred d’octubre l'ha rendida!